La pintura a l'època del gòtic català La pintura a l'igual que la resta de les expressions artístiques, recreen les experiències i les influències que el seus autors reben del seu entorn més immediat i proper. Per això al llarg del segle quinze, s'esdevé un creixement molt notable de l'estima que la societat viu per les ciències i les arts. Al mateix temps, és el període en què les ciutats agafen protagonisme, creixen i tothom hi vol anar a viure. La qual cosa, fa que s'edifiqui molt, i cada vegada hi són més indispensables els obrers de tota mena i per això comencen a organitzar-se els ciutadans segons els oficis donant lloc als gremis i confraries.

Quan ja s'anaven consolidant aquests grups d'oficis, naixia la necessitat entre els grups gremials de donar bona imatge, per tant, aparentar una bona raó social i sobretot econòmica, això, permetia demostrar la seva importància, i la manera de demostrar-ho va ser la de contractar a artistes i pintors perquè elaboressin generalment retaules dedicats al seu corresponent patró, i el més sumptuosos possibles per tal de decorar i presidir les capelles i els altars majors de les esglésies i catedrals. Així doncs la pintura va renovar els seus tallers i aquests foren envaïts per generacions de pintors que cercaven inspiració directa en el món flamenc o provinents d'altres centres europeus.

El realisme flamenc creà una imatge enlluernadora que captava els escenaris amb un grau de detall que fins aleshores havia restat al marge de les pintures. Per això, el fenomen del retaule a la Corona d'Aragó durant la segona meitat del segle, ens mostra com poden evolucionar els paisatges del fons d'alguns d'aquests retaules i que en ocasions substitueixen els fons daurats. Ens cal també, tenir present, que els pintors més valorats, com podia ser Jaume Huguet, necessitaven molta mà d'obra, per això, a més de comptar amb altres pintors, havia de contractar aprenents als quals ell havia d'ensenyar, per això és de suposar que eren obres cares i també podem entendre perquè alguns clients feien constar al contracte que les cares i les mans dels personatges havien d'ésser pintades pel cap del taller. És normal doncs, que els noms d'artistes i pintors, com ara Lluís Borrassà, Bernat Martorell i Jaume Huguet, apareguin sovint als documents notarials dels segles catorze i quinze.

Era fill de Valls, nat quasi sense mena de dubte el 1412, una vegada analitzats els arxius de la circumscripció de Tarragona, fill del paraire Antoni Huguet, el qual va morir el 1419, fruit d'aquest esdeveniment, Jaume Huguet i el seu germà, Antoni, quedaren sota la tutela de Pere Huguet, oncle de l'artista, i que era pintor. Jaume Huguet, orfe de pare i mare viurà amb el seu oncle Pere Huguet a Tarragona, el qual treballava al taller del pintor Mateu Ortoneda. Essent així, s'entén perquè no hi ha cap contracte a nom de Pere Huguet, ja que treballava per compte d'altri, i també és fàcil, doncs, imaginar que Jaume, sota la tutela i vivint sota el sostre del seu oncle, va aprendre l'ofici a la vora del seu tutor i en el mateix taller on aquest treballava.

Es considera que Pere Huguet, actua com a referència pel jove Huguet, en la seva iniciació com a pintor renaixentista. Però no n'és la principal influència, encara que els seus orígens hi estiguin plenament relacionats. Posteriorment, el 1434 ja trobem establert Pere Huguet a Barcelona, prop de l'obrador de Bernat Martorell. La qual cosa, facilita que el pintor es posés en contacte amb els corrents més avançats del moment. Bernat Martorell, era el punt de referència de tots els nous pintors que venien a la ciutat, en una època en que les coses no estaven clares, i els que s'iniciaven en l'art, s'influïen d'un artista reconegut, per a seguir pintant. Durant els anys posteriors ens imaginem un Jaume Huguet treballant immers en un taller reconegut de Barcelona, però per altra banda es diu que aproximadament del 1440 fins el 1445 feu estada a l'Aragó, fet aquest sense confirmar, època primerenca a la que se li atribueixen diverses obres, i posteriorment, el 1448 se'l situa de nou a Tarragona, perquè documentalment coincideix amb l'execució d'unes obres de transició que denoten l'estil que Lluís Dalmau volgué introduir, el flamenc. De nou a Barcelona, o seguint a Barcelona, s'establí com a cap d'un obrador independent que aviat va gaudir d'un gran renom, el 1454 es va casar a la catedral de Barcelona amb Joana Baruta, i del matrimoni només coneixem una filla, Eulàlia.

Podem considerar aquest període com el més emblemàtic del pintor i el més fructífer. Tot i aquesta producció cal tenir present que, la seva vida coincideix amb moments socials i polítics difícils per al país. Ell mateix va ser durant un temps un membre directiu del seu propi gremi, el dels freners. Durant el període del seu mandat va haver de defensar els drets dels seus companys de gremi i els seus propis. Al seu obrador acudien nombrosos encàrrecs d'obres per a diverses confraries. La riquesa de tots els seus retaules augmentà en fons d'or i relleus d'estuc amb decoracions vegetals estilitzades, elements en els quals molt sovint hagué d'excedir-se a causa de l'afany de sumptuositat d'aquells qui el contractaven. Finalment, el seu estil impregnà les obres de la família Vergós a Barcelona fruit de les seves col·laboracions amb alguns dels seus membres durant les seves darreres obres. I així, aquest vallenc de naixement, i barceloní d'adopció va morir el 1492 a Barcelona i la seva muller dos anys més tard. Jaume Huguet, juntament amb Lluís Borrassà, i Bernat Martorell, marca una fita essencial en la història de l'art català, en la qual ocupa indiscutiblement un dels primers llocs.

Obra pictòrica L'art del pintor més característic de la pintura catalana de la segona meitat del segle XV té una evolució a l'igual que la majoria d'artistes. Comença amb una etapa molt fina, totalment individual i arriba a una expressió més convencional i esquemàtica, amb la participació de deixebles i col·laboradors seus. 3.1. Primera època Considerarem els seus inicis amb les activitats que tenim documentades a Tarragona, ja que es coneix un contracte referent a un retaule per Arbeca, que el 1448 quan ja era a Barcelona va cancel·lar. D'aquesta època, ens resulta difícil veure la influència o la transició entre la tasca de Lluís Dalmau i la de Jaume Huguet a Tarragona, moment en què se li atribueix no sense dubte el famós retaule de Vallmoll, del qual en resten la taula central al MNAC i la de l'Anunciació al MDT.

També resulta complicat establir amb certesa la seva possible estada a Aragó, ja que només disposem d'un document de 1456 en què es liquidaven uns pactes entre Jaume Huguet i un pintor de tapins de Saragossa, Pedro Ramírez. De fet, la Taula del Sant Jordi i la Princesa està pintada damunt de fusta de pi, típic de les obres aragoneses i el tractament dels daurats també és típicament d'influència aragonesa. Però la formació de Jaume Huguet a Barcelona, cal imaginar-se-la com aquell nouvingut interessat per la pintura i submergit en un dels tallers barcelonins de primer ordre, així doncs, la seva formació té una dimensió martorelliana i poc després, des de valència arriba Lluís Dalmau que no deixa insensible a Jaume Huguet amb un coneixement directe dels models flamencs.

Jaume Huguet i el retaule En el període del gòtic català el retaule aconsegueix el seu caràcter plurifuncional, contemplat com a objecte decoratiu de l'espai sagrat de l'altar, però també com a eina d'expressió plàstica del culte a la divinitat o al sant protector, destinat també a relacionar-se amb la celebració eucarística de la missa, i cal no oblidar la seva funció de donar notorietat a la persona, al gremi o al col·lectiu parroquial que el sufraga. El retaule tenia una riquesa global que agermanava tota una sèrie d'expressivitats, com la plàstica, la iconogràfica, la simbòlica i la ideològica, convertint així el retaule, en l'obra més complexa i monumental de la baixa edat mitjana. Com que per fer els retaules s'havia de menester molt de temps resultaven molt cars. Quan s'encarregava un retaule, se signava un contracte on es consignaven les seves característiques: mida, figures, i històries pintades, colors i qualitat d'aquestes... Per això els clients volien comprovar com quedava l'obra i contrastar el resultat amb el contracte, per exemple, els Blanquers amb el retaule de Sant Agustí, li recorden contractualment a Huguet l'obligació de daurar i embotir els fons, diademes, mitres, fins i tot decorar amb el mateix material la fusta i les escultures de la fàbrica del retaule.

Degut a la seva importància, el primer que acostumava a fer el mestre, era cercar un fuster de confiança que li tallés les posts segons els mòduls del retaule, ja que s'havia de fer a trossos, després feia els calats dels ornaments els tallava i els encolava a la post, aleshores ja corresponia al taller del pintor la resta de l'activitat artística. Ara corresponia als seus col·laboradors, als seus aprenents i als seus esclaus, preparar les taules amb el guix i les teles, triturar els minerals per a fer els colors, posar coles i altres productes líquids per a obtenir les pastes de les pintures i fer els daurats dels relleus. El fet de què el retaule es convertís en l'obra més complexa del gòtic català i que, per aquestes mateixes raons, fos la millor remunerada va fer que la seva producció estigués controlada per un reduït nombre de pintors. Jaume Huguet va ser un dels més destacats perquè disposava de les dues premisses bàsiques, d'una banda disposava d'un taller amb una organització del treball que li permetia fer front a les continues demandes, i per l'altra era un artista amb un virtuosisme tècnic altament reconegut, que a pesar de la crisi econòmica de l'època va seguir contractant peces extraordinàriament cares. Cal afegir, que aquesta subordinació a les demandes de la clientela, feien que els artistes subjuguessin les seves expressivitats creatives a les repeticions de prototips que agradaven a les persones que pagaven l'obra, per això en moltes ocasions era molt difícil distingir la línia entre l'artista i l'artesà.

Les temàtiques i la iconografia En general, Jaume Huguet aplica a les seves obres un esquema iconogràfic tradicional que, des del segle XIV, és emprat per a incorporar els diferents cicles cristològics, marians i hagiogràfics a la tipologia del retaule. En el seu cas, a la taula central hi trobem la imatge tota majestuosa del sant titular, com per exemple en els retaules de Sant Antoni Abat, Sant Abdó i Sant Senén, Sant Bernardí i Sant Miquel. A la taula superior central s'hi representa sempre la crucifixió i al bancal que representa la part inferior i més propera als fidels no hi ha uniformitat, podem trobar diversos sants de cos sencer, algun cicle hagiogràfic d'alguns sants com és el cas de Sant Cosme i Sant Damià i sobretot diferents representacions de la pietat. Completava el retaule les taules laterals, on generalment s'hi representaven diversos episodis escollits de la vida del sant i exposats en clau narrativa i que Huguet va saber representar de manera clara i elemental, d'aquesta manera el retaule també demostrava la seva vessant didàctica.

Així doncs, entendrem perquè el pintor havia d'estar al corrent de la vida social i de les creacions de l'època i havia de saber molt bé que volien els seus clients. En l'època del gòtic, a més de la Bíblia, existien altres textos religiosos que contaven històries relatives a la vida sagrada i a la vida i miracles dels sants. Per tant, quan, a un pintor, li encomanaven un retaule, a més de mostrar la màxim la seva facultat de creació, i a més d'assessorar-se ben bé de la història sagrada o de la vida del sant que havia de representar, volia també pintar altres detalls, paisatges, cases animals o plantes, objectes de la vida quotidiana, joies, homes poderosos, homes marginats, dones joves i boniques, nens malalts, dimonis i àngels. En tots ells acostumem a trobar referències a lo meravellós i sobrenatural, que tant atractiu tenia a l'Edat Mitjana i que l'església emprava per a reforçar els principis doctrinals entre els fidels, per això les obres d'Huguet reflecteixen les figures dels sants transformats en herois capaços dels millors prodigis i miracles, i on es revela aquella fe inqüestionable que permet superar les múltiples temptacions del maligne.

També cal mencionar la representació de moltes relíquies que a l'època de la mentalitat medieval tenien assimilats molts poders, entre ells els curatius. Finalment, i tenint present qui eren els principals contractistes dels retaules, les confraries, no és d'estranyar que en la plasmació de les diferents pintures trobem un magnífica exposició dels estris més emblemàtics d'aquests gremis.

· Retaule de Sant Antoni Abat de l'església de Sant Antoni de Barcelona (1454 - 1458). Destruït el 1909.
· Representacions de Melquisedec i Moisès (cap al 1455). Altar major de l'església del monestir de Santa Maria de Ripoll. Museu Episcopal de Vic.
· Retaule de Sant Vicenç de Sarrià (1455 - 1462). MNAC.
· Els sants Abdó i Senén - Taula central del retaule de l'església de Sant Pere de Terrassa (1459 - 1460). El retaule es conserva a l'església de Santa Maria de Terrassa.
· Retaule de Sant Esteve (1462 - 1466). Prové de la capella dels freners de la catedral de Barcelona. Museu de la Catedral de Barcelona.
· Retaule del Conestable (1464 - 1465). Capella del Palau Reial Major de Barcelona.
· Retaule de Sant Bernardí i l'Àngel Custodi (1462 - 1475). Museu de la Catedral de Barcelona.
· Retaule de Santa Anna, Sant Bartomeu i Santa Magdalena de Sant Martí de Pertegàs de Sant Celoni (cap al 1465 - 1480). MNAC.
· Retaule de Sant Agustí de la Confraria dels Blanquers (cap al 1463 - 1486). MNAC. Museu Frederic Marès.
· Retaule de Santa Tecla i Sant Sebastià (1486 - 1498). Catedral de Barcelona.

http://www.artehistoria.net/genios/pintores/2276.htm

http://www.liceus.com/cgi-bin/tcua/0801.asp

http://www.liceus.com/cgi-bin/tcua/0802.asp

http://www.mnac.es/esp/gotic/a12.htm

http://cultura.gencat.es/museus/docs/castmnac3.pdf

http://www.historiaviva.org/vestimenta/pinturas_s15esp.shtml

http://www.gardenofpraise.com/art9.htm 

- Ainaud de Lasarte, Joan. De l'Esplendor del Gòtic al Barroc. Col·lecció de la Pintura Catalana. Ginebra (Suïssa) 1990.

- Alcoy i Pedrós, Rosa. La pintura gòtica. Volum 8 de l'Art de Catalunya (Ars Cataloniae). Barcelona 1998.

- Farré i Sanpera, M. Carme i altres. Jaume Huguet. Programes Educatius de la Fundació "La Caixa". Barcelona 1993.

- Mercadé i Queralt, Pau. Jaume Huguet, su patria y su familia (1951) Guardonat als Jocs Florals de la Candelera del 1951. Jaume Huguet, vallenc, dins el volum Monografies Vallenques, de l'IEV.

- Molina i Figueras, Joan. Jaume Huguet. Cuadernos de Arte Español, nº 51. Madrid 1992

- Papell i Tardiu, Joan. Coneixement de Jaume Huguet a partir de la documentació, ponència que integra el volum Jaume Huguet, 500 anys. Departament de Cultura. Barcelona 1993.

- Sureda, Joan. La época de las catedrales. El esplendor del gótico. Volum V de la Historia del Arte Español. Tercera edició, Barcelona 1996.

- Farré i Sanpera, Mª Carme. El museu d'art de Catalunya. Edicions 62. Edició especial per a la "Caixa". Barcelona 1983.